Una mà de contes
L’Eva arriba a l’escola amb la motxilla a l’esquena i clenxinada com una nina.
La saludem amb un “bon dia”, però mai no rebem cap més resposta que un lleu somriure. L’Eva somriu suau, fluixet, com amb por de passar-se. Quan ho fa, els ulls miren fix com si estigués enlluernada.
Quan arriba a l’escola va directa cap al seu lloc, on sempre l’espera algú que s’encarrega d’anar amb ella tot el mes, aquest mes em toca a mi. M’he acostumat a la seva companyia, tot i que ella va a la seva.
Jo vaig fent la meva feina, ara un dictat, després un problema, una estona d’estudi… ella només mira el seu full en blanc.
No li interessen gens ni els llibres, ni les làmines ni les fotografies.
Només un full blanc. Quan es decideix agafa un color. No té pressa i no es cansa. Pinta i pinta i pinta fins que no queda ni un bocí de blanc.
És curiós com ho fa, m’agrada mirar-me-la i de vegades penso que viu en un món diferent del nostre i que potser aquest món és ple de colors, els colors de l’Eva.
El dia més divertit va ser quan va omplir el full de vermell fins que se li va acabar el llapisset. A mi el vermell m’agrada i a mesura que ella omplia el full jo anava explicant-li a cau d’orella:
· Ara tens un llumí.
· Ara uns llavis petoners.
· Ara un drac amb una enorme llengua de foc!
· Ara sí que surt un foc… un foc de camp. Ara la foguera de Sant Joan!
Vaig posar el full a terra i junts el vam saltar. Em va costar una mica, però un cop vaig aconseguir que fes el primer salt, no hi havia forma d’aturar-la. Ja li passa això a l’Eva, sembla com si portés una pila que no s’acaba mai!
Un altre dia la vaig veure amb un color groc intens d’aquells que s’assemblen al sol d’estiu i quan ja havia començat i pintava amb desfici m’hi vaig tornar a acostar i li vaig anar cantussejant:
· ¡Veig veig, un aneguet… No! Un pollet!
· Veig veig, un ou ferrat!
· ¿Veig veig, una llimona o potser un gira-sol?
· ¡Ara sí que veig un sol d’estiu, un sol d’estiu i un camp de blat!
I vam repetir el joc de posar el full a terra i agafats de la mà corríem pel camp de blat, com que l’Eva estava tan contenta vaig dir-li de posar-hi roselles, però em va fer mala cara i ho vaig deixar córrer…
Quan va pintar el blau no va anar tan bé. Vaig començar dient-li:
· Mira, Eva… els teus ulls!
· Oita, ara surt la meva samarreta.
· I aquí surt la piscina!
· Eva, mira el mar. El mar és gran, molt i molt gran!
Llavors la vaig agafar de la mà i vaig veure que alguna cosa no anava a l’hora perquè estava tota rígida i s’ofegava: va començar a respirar molt i molt ràpid, movia els braços com si nedés. Jo no sabia què fer… fins que se la van endur.
Em vaig quedar com un badoc, terriblement espantat. Encara penso que va ser culpa meva. Si li hagués parlat del cel i de volar potser no li hauria passat.
Quan es va acabar el mes vaig deixar de ser el seu company a classe. Vaig pensar que ella ja no se’n recordaria de mi, com sempre que canvia de company de taula. Com que l’enyorava, vaig decidir anar-la a veure. A més, tenia una cosa que era de tots dos i l’hi volia donar, era important que ella ho tingués, potser així no m’oblidaria tan ràpid… Quan vaig arribar vaig trobar-me amb una casa gran i una noia amb bata, com les dels hospitals, però de color groc.
Em va acompanyar fins al jardí, allà sota un taronger curull de taronges l’Eva mirava enlluernada com el sol li feia la rateta entre les fulles.
Les taronges brillaven i la cara de l’Eva també lluïa com la d’una nina. Una flor solitària li va caure als cabells i de poc li faig un petó de tan maca com estava.
Però no ho vaig fer. Llavors l’Eva em va fer un somriure… un somriure!
Vaig asseure’m al seu costat i li vaig donar el que li havia anat a portar. El nostre llibre. El que havíem fet junts, full a full: Els colors de l’Eva.
El va obrir a poc a poc i va anar passant un a un els fulls: un de vermell, un de groc, un de blau, un de blanc… i un de taronja
Quan he marxat ja hi havíem afegit una nova pàgina, al nostre llibre. És taronja del mateix taronja que el taronger. I allà estem ella i jo, sota el taronger.